Un retrobament inesperat

Per fi la jornada havia finalitzat i com cada dida xerrava amb una de les meves companyes, mentre esperàvem que entrés a l'estació el nostre tren.
Poc ens va importar l'espera, la conversa, com sempre, ens portava a analitzar com havia anat el matí. Sempre hi ha aspectes dignes de recordar, i sense adonar-nos-en va fer entrada el tren. No vàrem ser conscients del temps que va passar. Ni recordo per quina porta vàrem entrar. Ni sé per quin comentari vaig esclatar a riure. L'únic que recordo és tenir la sensació de sentir-me observada.

Un "hola , que tal?", ens va distreure de la nostra conversa, i sense saber qui ens parlava, vàrem callar i vàrem fixar les nostres mirades en la direcció de on provenia aquest "hola, que tal?"
Alguna vegada us heu trobat en la situació de no saber que dir? Per més que voldries dir alguna  cosa, hi ha quelcom al teu cervell que no et permet emetre cap so coherent, res semblant a una paraula intel·ligible? De cop el cor s'accelera, la cara  et crema, el somriure s'instal·la en tu sense control, la barra on estàs agafada  per no caure comença a formar part del teu cos, de tan fort com la tens entre els teus dits. Heu sentit alguna vegada totes aquestes sensacions?

Fins que no vas baixar del metro, en la teva parada. no vaig poder reaccionar. De fet, no vaig reaccionar fins al cap d'unes hores. I això que la Belen em va dir:
- Has visto como te estaba mirando...?
I jo , com si estigués en estat de despertar després d'una anestèsia, li dic:
- Eh...a...no...pues no sé, quién? a mi?...bueno...que ha dicho?
- Nenaaaa estás fatal...está guapo eh!!!
Pssss!!! és tot el que vaig poder dir.
- Por qué no le llamas y quedas con él para tomar una café? -ella sempre te idees genials.
- ¿Quién? ¿Yo?
- Si, claro, tú.
- Pero , ¿para qué? ¿ Por qué querria él quedar conmigo?
- Porque estaba comiendote con los ojos...? Venga, date una oportunidad. Sabes que él también está separado. No creo que esté con nadie y no tienes nada que perder.
- Bueno, quedar para tomar un café...quizás si, no sé...ay ¿tu crees?
- Oye, tú misma, pero yo lo haría, piénsalo.

Vam intentar tornar a la conversa abans interrompuda, peró va ser impossible. Els comentaris estaven tots dirigits cap a ell. Eren molts els anys que feia que no ens vèiem, i el pas del temps havia estat generós. Ell va pensar el mateix de mi, ho sé. Recordo que va dir tímidament:
- Et conserves molt bé
I jo vaig somriure tímidament, també.

Aliens a les mirades de gent desconeguda, i com a testimoni la mirada de la Belén, en un moment, tan sols en el temps de dues parades, es va crear una atmosfera esponjosa, de boira, al nostre voltant, només perceptible per nosaltres.

Temps després, el nostre record ens tornava a aquell moment inesperat i sobtat en el metro de Barcelona. La meva decisió de posar-me en contacte amb tu (val, si gràcies a la Belén, no ho oblido), va donar continuïtat a allò que es va iniciar aquell dia. A poc a poc, a foc lent, peró, semblava, amb pas ferm.
L'amor es pot trobar en els llocs més inesperats, i sembla que dues parades de metro són suficients per quedar captivat.

Somiar

És curiós com un infant percep un moment de pau. Què pot estar passant per la seva ment? Potser vivim massa accelerats i no ens permetem el luxe d'aturar-nos, deixar-ho tot per després, i gaudir d'aquell moment en el que el mar et porta el soroll de les ones, el moment en que el vent fa que els teus cabells s'enredin, el moment en que el sol fet de ser conscient de que estàs respirant, de que et sents viu...et porta una serenor infinita. 
Està clar que un infant pot fàcilment abstreu-res i gaudir, sense perdre cap detall, del moment que està vivint. Res el pot distreure, res pot trencar la màgia del seu moment, res li pot impedir somiar.